L’EMPORDÀ

L'Empordà és una cançó de rock català feta per Josep Thió i lletrada per Jaume Rufí, que va ser cantada pel grup Sopa de Cabra amb Gerard Quintana com a cantant .Es va publicar per primer cop l'any 1989 dins del primer disc del grup gironí, "Sopa de Cabra". Es va vendre un total de 40.000 còpies del disc. “L’Empordà s'ha convertit en la cançó més emblemàtica del grup i en una de les més importants de la música en català en general.

Sopa de Cabra va ser un grup de música gironí actiu entre 1896 i 2001 que tocava dins del gènere de Rock català. Les cançons més populars de Sopa de Cabra són: L'Empordà, Camins, El Far del Sud o El Boig de la Ciutat. El setembre del 2011 es van retrobar per fer una sèrie de concerts.

Quan ens centrem en la lletra de la cançó, ens n’adonem clarament està situada a l’Empordà, concretament “entre Blanes i Cadaqués”. El protagonista de la cançó és en Siset, un home que sembla ser alcohòlic però que no té mala fama. Ell té en la seva vida molt present la mort. Parla del final de la vida d’una manera normal com si fos una cosa del dia a dia. Aquesta cançó varia entre narrar amb funció emotiva i narrar amb funció referencial, amb una tercera persona fent de narrador.

El tema que més es relacionaria amb el text seria La gran preucupació en la mort, si la vida acava quan tu vols.

La cançó té cinc estrofes: dues tornades de sis versos cada una i tres altres estrofes de quatre versos. La cançó no té mètrica, és a dir, no segueix una mateixa al contar el nombre de síl·labes. La rima és la següent: ABCB/DEFEFE/GBHB/DEFEFE/BEIE.

Hi ha rima principal és principalment assonant com per exemple en “torrat i alt” i en “ala i tramuntana”.

Quan analitzem les figures retòriques, trobem que defineix a en Siset amb les comparacions: “molt tocat per la tramuntana” i “quan més vell més tocat de l’ala”. S’expressen els seus sentiments i percepcions de la vida amb les frases “sempre deia que a la matinada es mataria” , “anar a l’infern no m’interessa” , “potser que avui no em suïcidi potser ho deixi fins demà” ; que són paradoxes. Hi ha una anàfora a la final de la cançó : “potser que avui no em suïcidi, potser ho deixi fins demà”

He triat aquesta cançó perquè principalment el seu ritme és molt animat,i enganxa (els experts diuen que la primera part de la cançó on es queden la guitarra i el cantant sols és la clau de l'èxit). També quan l'he anat analitzant m'he adonat que fa inferior el poder de la mort i això fa refleccionar sobre la vida, que s'ha de viure al màxim. I això està bé.

JORDI